De la remuntada contra l’Alcorcón a l’infinit

El 4 de maig de 2013, Montilivi, aquell Montilivi encara mig buit, sense graderies supletòries com les d’ara, ni tant d’orgull gironí per repartir, va viure una nit apoteòsica amb una remuntada a l’Alcorcón (del 0-2 al 3-2, en mitja hora de bogeria a la segona part, amb gols de Richy, Acuña i Bordas) que va disparar el somni d’aquesta afició, aleshores encara, incipient, per pujar a Primera. No va ser aquell any, amb Rubi d’entrenador, fulminats per l’Almeria en la final del play-off, però allí per primera vegada, es va començar a somiar en gran.

Onze anys més tard, Montilivi va viure ahir una altra nit per a la història, i en van unes quantes, tantes que ja segurament això d’històric ha perdut significat. Per què, què ens queda encara per veure, si tot això tot just acaba de començar? Una remuntada tal i com Déu mana, ni més ni menys, contra un Barça caigut en depressió que, quan tenia el partit a les seves mans, no el va saber tancar, i va acabar marxant per l’AP-7 amb la cua entre les cames, preguntant-se si, realment, era bona idea això de mantenir aquest Xavi a la banqueta.

El Girona jugarà la pròxima temporada la Lliga de Campions i ho va celebrar en gran, com si fos la nit de la verbena. Es van veure llàgrimes a Montilivi, llàgrimes com les que vam abocar el dia del Lugo, el 2015, pensant que aquell tren de Primera no tornaria a passar. I ho va fer, i no una, si no, dues vegades, i tant de bo que no siguin més per què voldrà dir que el club s’ha mantingut a l’elit, consolidat, i amb milers de sostres per trencar. Un emotiu final, per acabar: com em deia el meu cosí David al final del partit, per whatsApp, «l’avi Amadeu, i l’avi Salvador deuen estar fotent bots per sobre els núvols», i segurament així és, i el cel s’ha tenyit de blanc-i-vermell. Per a ells, i per tants d’altres gironins que no ho hauran pogut veure, gaudim-ho.

Subscriu-te per seguir llegint