La transició

Aquesta setmana ha mort la veterana periodista Victoria Prego. Escric veterana no només per una qüestió d’edat, ni pel temps que portava dedicada a aquesta professió, sinó perquè no havia volgut retirar-se i continuava al peu del canó a la seva manera. La vaig conèixer a Televisió Espanyola. Va marxar en una de les múltiples operacions d’incentivació de baixes que es varen produir als anys 90 quan TVE va deixar de ser una televisió en monopoli per compartir audiència amb la competència. Després va ser directora adjunta d’El Mundo. Quan li va tocar retirar-se del diari va seguir escrivint i participant com a directiva a un diari digital. Em diuen que li agradava escriure al mig de la redacció.

Era una periodista clàssica dels mitjans madrilenys dels anys en que alguns periodistes havien aconseguit ser «patums» a la vida pública amb un accés no només professional sinó de relació, quan no d’amistat personal, amb molts polítics de diferents colors. Victoria era una d’elles. Per tant tenia una certa quota d’influència que crec que sempre va saber aprofitar honestament per donar més brillantor al seu treball. Hi ha dues qüestions recents de la història espanyola que han estat objecte de la necessitat del pinyol del sistema de comptar amb una veritat oficial, una mena de relat que ha estat seguit majoritàriament. Un és el que fa referència al cop d’Estat de Tejero el 23-F. La veritat oficial ha pilotat al voltant del llibre que va publicar uns mesos després dels fets Pepe Oneto i també de la declaració al judici del ministre de defensa, Alberto Oliart.

L’altra esdeveniment és la transició política del règim de Franco fins la celebració d’unes eleccions generals el 1977 i la posterior aprovació de la Constitució. Aquí la versió oficial ha acabat essent la sèrie de 13 capítols d’un hora dirigida i realitzada a TVE per Elias Andrés, qui en fou l’impulsor, amb Victoria Prego com a guionista, sots-directora i narradora. Amb la seva veu tant característica molt coneguda pels espectadors pels seus Telediarios i una declamació que encertava l’èmfasi o dubte que calia introduir als moments claus. Cal dir que ella va personalitzar la sèrie, sense cap conflicte amb el seu creador perquè era i ha estat el seu marit fins la fi dels seus dies. A partir de la sèrie la periodista es va convertir en una mena de portaveu oficiosa de la transició, en va fer llibres o especials televisius i era requerida per als actes més diversos. Des de la lectura del manifest a la multitudinària manifestació per l’assassinat de Miguel Ángel Blanco per ETA fins a tornar a TVE, la seva antiga casa, per fer l’entrevista al rei Joan Carles amb motiu del 25 aniversari de la seva arribada al tron.

Era al novembre del 2000, aviat en farà per tant 25 anys més, i és la darrera ocasió en que havia tingut oportunitat de tenir una conversa llarga i personal amb ella, més enllà de salutacions posteriors. Volia tenir la meva opinió, jo era directiu de TVE, sobre un fet que es va produir quan el mateix diumenge a la nit en que s’oferia l’entrevista ella va publicar –ho atribuïa a una confusió sobre el moment en que s’oferia al conjunt dels diaris un avançament de l’entrevista– que l’havia portat a publicar a El Mundo una llarga crònica avançant algunes de les declaracions. A TVE va agradar. Evidentment vàrem convenir que ningú s’ho creuria i millor deixar passar el temps.

Uns anys abans havia tingut oportunitat de parlar a fons amb ella de la sèrie sobretot per algunes discrepàncies arran de la seva emissió, per alguns camuflada, en ser emesa els diumenges al vespre a La 2 entre juliol i octubre de 1994. Per tant va agafar les vacances d’estiu pel mig. Mai m’he trobat amb tantes peticions de gent que em demanaven que els hi copies en vídeo els 13 capítols. Hi havia un cert dubte en com s’ acolliria tocar una sèrie de temes en els que mai s’havia profunditzat. Un dels components de la transició era fer un gran punt i apart. Oblidar-se de tot el que havia passat, inclosa la guerra i postguerra per tirar endavant i no demanar comptes, ni prescindir dels quadres de poder polític, econòmic i social vigents al franquisme. La sèrie va tenir l’empenta inicial de Pilar Miró, que era la directora general de RTVE que la va aprovar i va donar recursos econòmics suficients per comprar a qui fos, dins i fora del país, totes les imatges possibles. Trobar aquest material fou una joia. Una feina arqueològica, recordo que em va dir Victoria Prego. Avui les coses ja s’interpretarien d’una altra manera.

Subscriu-te per seguir llegint